dimecres, 5 de maig de 2010

Diari de la caravana catalana. Un Sant Jordi amb els amics amazics

Dijous 22 d'abril. Girona-Fes

Començava l'aventura. I semblava que no seria pas una setmana avorrida, allò que en diuen un viatge organitzat. Per començar jo patia pels instruments. La companyia aèrea de baix cost d'arrels celtes no és pas la millor amiga dels músics. Paradoxal, perquè el seu logo és precisament una arpa amb ales! L'agéncia de viatge s'havia compromés a adquirir seients extra per allotjar viola, llaüt i qanun com si fossin passatgers, però pel que sigui, no ho havia fet. Estava clar que havíem de fer força malabars per embarcar els estris.

Però això no era res comparat amb el què ens esperava. La Maite es quedava a casa. Problemes de salut la obligaven, segons em va explicar amb una trucada al mòbil quan ja anàvem de camí a l'aeroport de Girona. Quan la resta estàvem reunits i a punt de facturar van saltar les alarmes: En Pierre-Paul s'havia deixat el passaport a casa i la Claudia el tenia amb menys d'un mes a punt de caducar. Cap dels dos podia volar..
Amb aquestes importants baixes a la colla tot just començar vam agafar l'avió. Quedàvem l'Aline, l'Hicham, en Samir, en Pere Pau, la Montserrat i un servidor. El vol va ser tranquil i en un tres i no res vam arribar a Fes. Allí ens esperava un altre Hicham, que vam batejar aviat com a Hicham 2., amb una furgoneta i un xofer molt simpàtic malgrat que tractès el vehicle com si fos un ase.

La visita llampec a l'entrada de la Medina de Fes i una parada en ruta a Ifran, la petita Suïssa
amazig, van ser les nostres primeres impressions del gran país de l'Atlas. La fita del viatge va ser el Centre Cultural de Midelt, on vam ser objectes d'una rebuda càlida i sincera per part dels membres de l'Associació Joves Sense Fronteres, la que presideix el nostre animat i ben vestit Hicham 2.
A destacar la pancarta amb el lema: “Amazighité et catalanité, deux cultures à la croisier du porteur mediterranienne”, la traducció del qual se'm resisteix, però no en canvi el sentit, que és diàfan. D'allí vam anar a l'hotel, que és un d'aquells que fan caure de cul, literalment. Quatre estrelles, malgrat la manca de pavimentació del camí d'entrada. Estocats d'arabescs exquisits, làmpades de vitralls i transparències d'amatistes i tota mena de pedres precioses, mobiliari de fustes nobles... el wifi era més aviat fictici, però en canvi els aliments eren del tot reals, per no dir reials.

Divendres 23 d'abril. Diada de Sant Jordi al peu de l'Atlas


L'endemà, havent ben reposat, se'ns presentava un dia esgotador amb un programa atapeït amb tres importants activitats, com a mínim. La primera sorpresa va ser l'arribada al matí dels nostres companys perduts. Una altra transportista havia deixat volar la Clàudia amb les mateixes condicions que abans li havien impedit el vol, i en Pierre-Paul l'havia pogut acompanyar. Estava fresc com un enciam, considerant l'aventura que havien protagonitzat: tot un periple en diversos aeroports col·lapsats pere la repatració d'emergència de turistes anglesos retinguts pel núvol negre d'un cert volcà islandès. Però aiquesta és una altra història El cas és que ja els teníem amb nosaltres. I tot seguit venien tres activitats: el vernissatge al Centre Cultural, la festa a l'escola primària i la conferència sobre la història de Midelt.

La primera, malgrat la presència de les patums, com l'alcalde i el parlamentari i comerciant de pedres propietari de l'hotel, va tenir molts elements emotius: la coneixença amb el poeta Hassan Aourid i el metge i historiador Mohamed Mouhib l'actuació de Samir, la visita al petit conservatori, els nous amics que ja començàvem a identificar... tot plegat una jornada poètico-musical i plàstica de molta qualitat.

La segona activitat ja va ser absolutament emocionant, brutal: Una diada de Sant Jordi a l'escola, però una escola amb uns nens i nenes que eren d'una altra dimensió. Tot ulls, orelles, mans, somriures. El lema era “els nostres visitants són els qui ens conviden”. Entusiasme i respecte sense límits. Un bon ambient que molts de nosaltres no havíem vist mai. Els alumnes van recitar poesies, representar petites ob
res de consciència medioambiental; van cantar i ballar.

Al final de la festa els mestres, tots i totes, van ballar el ball del rogle per joia dels alumnes.. La Montserratona, animadora de ball de La Criatura Verda, va dirigir la dansa, La Neus va acompanyar amb la guitarra les danses de la viola i l'acordió i les poesies, manifestant-se com l'artista total i multidisciplinària que és. Al final , en acte íntim amb el claustre, en Samir ens va oferir algunes de les seves creacions i interpretacions amb la seva privilegiada veu i el qanun versàtil i màgic. Els hem deixat un CD amb danses catalanes perque segueixin la festa.



La tercera activitat va ser la conferència sobre la història de la ciutat, molt interessant i documentada, que va acabar amb una mica de festa animada per la gaita i el tambor locals. El doctor Mouhib ens va ilustrar sobre els origens tribals berebers de la regió, els amizighs cristians i jueus d'abans de l'Islam, la histìoria minera més recent i les perspectives geopolítiques i econòmiques d'aquesta futura província. A aquestes alçades ja la llibreta d'en Pere Pau ja començava a estar plena de frases en l'idioma dels amizighs, les “persones lliures”. Reflexionem sobre el fet que els nens i nenes estudien a l'escola l'àrab clàssic i el francès. L'idioma de relació amb els parents i la gent gran és la llengua materna, l'anomenat Tsamazight, bereber o fins i tot Shleuh. L'idioma de relació al carrer, amb terceres persones, és l'àrab col·loquial marroquí. I s'estudia com a llengua estrangera l'anglès o l'espanyol.

Dissabte 24 d'abril. Amb els pobres i amb els rics.

El matí va ser de treball amb la gent de l'associació Alamal. Una escola per persones amb disminucions i amb dificultats socials. Tots estan en el mateix edifici, que és com un centre de dia, i conviuen i s'ajuden entre ells. Allí vam fer uns tallers simultanis de creació plàsitica i musical. La Neus i en Pere Pau van interactuar per una banda amb un grup, mentre en Samir i servidor treballàvem amb unb altre grup. En van sortir unes bones obres plàstiques i una cançó creada col·lectivament amb missatge de respecte i amor a la natura, i al final una dansa de comiat, de la mà de la Montserratona

Per la tarda es va fer un concert de música i performance poètica a l'Hotel Taddart. Va haver-hi participació d
e músics catalans, àrabs, gnaua i berebers, el guitarrista americà Jeff i la seva alumna Hayad. Aquella nit un servidor va tenir l'honor de ser convidat, junt amb en Samir, a casa del nostre guia i president de l'assiciació d'estudiants mediterranis de l'Universitat de Perpinyà, el nostre estimat Hicham 1. Vam anar al Hamam i més tard a sopar i dormir a casa de la família. Aquí vaig viure en pròpia pell la diferència d'alguns costums i comportaments, i em vaig haver de disculpar per la meva total i absoluta falta d'educació, però la benevolència i la hospitalitat dels meus amics va fer que no em sentís incòmode.

Diumenge 25 d'abril. Excursió i festa de comiat de Midelt.

L'endemà ens llevem ben d'hora a casa de la família Koulli i esmorzem pel camí perquè la cita per anar a l'excursió ha de ser puntual. Malauradament la dificultat en la comunicació i el significat només orientatiu que tenen els horaris i les programacions en aquesta regió del planeta ja ha començat a fer els seus efectes entre els membres catalans de la caravana i al final, per uns o per els altres, sempre s'acaba fent tard.

L'excursió val molt la pena. Una caminada per una antiga casbah que ens porta cap als camps i els horts i més amont, a un petit poblet. Allí ens lloguen matxos i ases i anem muntanya amunt, resseguint coves i torrents. Baixem a llom de ruc pel matex llit del riu. El paisatge és imponent. Les típiques discussions pel pagament un cop acabada l'activitat no poden faltar. Pel camí de tornada fem un tè a casa d'una persona que ens esperava, i després de dinar ens preparem per a la següent activitat; el concert al càmping, en un escenari gran amb públic jove i diversos grups. El temps és inestable, però no és cap impediment, i la sonorització en aquest país ja anem veient com funciona. Malgrat tot la festa acaba molt bé i cal anar a dormir perquè l'endemà cal viatjar cap a Rabat. Encara aquest vespre no sabíem de quina manera ens havíem de desplaçar, havia fallat alguna cosa. Al final cal anar a l'estació d'autobusos, localitzar al conductor a casa seva, fer la reserva amb una paga i senyal per estar segurs que s'aturarà per recollir-nos.

Dilluns 26 d'abril. Viatge cap a Rabat

Esperem a la matinada a la carretera davant de l'hotel. Sabem que vindrà l'autobús però no ben bé a quina hora. Sabem que viatjarem amb una colla de presos custodiats per policies. Són sospitosos de delictes menors i van emmanillats de dos en dos a Meknès per a ser jutjats. Efectivament, alguns canten i fan bromes amb l'Hicham 2, que els considera amics seus. Els policies es mostren tolerants. Arribem a l'hotel, un hotelet urbà agradable. Ens relaxem del viatge i aviat ens hem de dirigir cap a la fundació Orient-Occident.

Ens haurem d'acostumar a les complicacions d'agafar un taxi en aquesta capital. Pot passar que després d'una negociació encara haguem de descarregar l'equipatge ja carregat al taxi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

de més verdes en maduren

DE MÉS VERDES EN MADUREN Les cançons més atàviques esdevenen les més actuals. En aquest concert es desgranen amb tota cura balades inèdites, tocates de muntanya, antigues contradanses. Se n’encarrega de la feina un quartet de multiinstrumentistes que fan seguir la tendror i la maduresa amb la més relaxada naturalitat Res no pot substituir l’acte natural de fer música i compartir el moment amb l’audiència. La bona química entre els intèrprets genera una màgia que s’ha de viure, i cap document audiovisual o enregistrament sonor no ho pot captar. Malgrat tot La Criatura Verda, creient que ha arribat el bon moment, finalment ha decidit produir una obra física, material, que conté com a element principal l’enregistrament sonor d’aquest repertori de concert que no es podia anomenar d'una altra manera: “De més verdes en maduren” L’enregistrament s’ha fet a la primavera de 2010 a l’estudi Sibèlius de Can Pardaler a Taradell, de mà d’en David Rosell. El disseny és de la Nirvana Jiménez i les fotos d'en Santi Plana. Aquest és el reproductor (en format MP3) Ens podeu demanar el CD per correu electrònic.